Dijous, 5 d'agost de 2021 - Edició 1106
La República

Crítics fora de joc

Una de les coses que potser defineix la nostra història política recent és la necessitat de fer sempre oposició a alguna cosa. Potser perquè no només contra Franco, sinó també […]

Pol Cruz-Corominas
Pol Cruz-Corominas 27/05/2012

Una de les coses que potser defineix la nostra història política recent és la necessitat de fer sempre oposició a alguna cosa. Potser perquè no només contra Franco, sinó també contra tot el que ha vingut després –i abans–, vivíem millor, i és un tresor tant còmode que no estem disposats a deixar escapar.

A la recerca de l’enèsima batalla de la nostra política consuetudinària, i com si no n’hi haguessin prou, hi ha aparegut La Marató contra la pobresa de TV3. Està sent una oportunitat d’or per identificar botxins, fer girar teories conspiratives i, potser el millor, assenyalar gent que fins ara havia quedat fora de l’apuntador.

La desgraciada Marató no ha passat els filtres del puritanisme ideològic i ja ha estat objecte de crítiques i vídeos per tot arreu. Diuen que és hipòcrita, que no resol la pobresa i que no pensen participar-hi. Ho plantegen, fins i tot, com si hagués estat orquestrada per gent que, fixa’t, l’utilitzarà per evitar l’eradicació de la pobresa. Probablement, fa uns anys, que la televisió pública del país tirés endavant una iniciativa semblant hauria estat una reivindicació només a l’abast de les elits pensants; quan deixa de ser oposició a alguna cosa, però, ja és arma de l’enemic. O amb mi o contra meu.

No em semblen honestes les crítiques a La Marató. Els testimonis que hi passaran al llarg del dia demostraran que les crítiques amaguen un punt de cinisme i, sens dubte, que els qui les llancen no són precisament els qui necessiten d’iniciatives com aquestes. Els crítics haurien de mesurar molt com plantegen les seves reivindicacions perquè fàcilment podríem entendre que davant la disjuntiva del respecte a la seva integritat ideològica o l’ajuda a persones en situació límit, donen prioritat a la primera opció.

El voluntarisme no substitueix la política, i és injust denunciar que aquest és el plantejament de La Marató. Que la lluita contra la pobresa vagi, de forma exclusiva, a càrrec dels pressupostos públics és una reivindicació privilegiada. Per què la pobresa ha de rebutjar l’altruisme i en canvi la investigació per malalties no? La prova que les crítiques responen a l’instint és que, d’entendre-ho així, la salut i la lluita contra els seus mals haurien quedat defenestrades de la reivindicació social.

Potser comprensiblement però irracional, La Marató ha estat blanc d’una indignació que s’ha convertit en un monumental cabreig, i que necessita passar comptes amb certa rapidesa. Però rebutjar la iniciativa revela que, per alguns, la redistribució de la riquesa només val la pena si va acompanyada del morbo de la imposició, i el voluntarisme escapa d’aquest assot. És que la caritat no és redistribució de la riquesa? No és hora de filar tant prim.