Diumenge, 26 de setembre de 2021 - Edició 1158
La República

Catalunya. El país que tots volem

  Sóc conscient que la unanimitat del “tots” del títol és el reflex d’un pensament utòpic. Perquè la concreció de la data i la pregunta ha desfermat una eufòria difícil […]

Jordi Solà Coll
Jordi Solà Coll 19/12/2013

 
Sóc conscient que la unanimitat del “tots” del títol és el reflex d’un pensament utòpic. Perquè la concreció de la data i la pregunta ha desfermat una eufòria difícil de controlar pel que fa al procés sobiranista. Tot s’encomana. Al cap i a la  la fi, somniar és una de les vies de transformació de la realitat més efectives a l’hora de projectar en l’imaginari quin model de societat volem. Recordem-ho: en la maièutica socràtica, el fet de preguntar té en el marc dels diàlegs de Plató el propòsit d’escatir els principis del coneixement.

Les capacitats de transformació són úniques. I ara deixaré de costat que és el que realment volen els partits i els seus representants més destacats pel que fa a la independència de Catalunya; la flagrant indefinició per part d’UDC, ICV-EUiA i d’una part de CDC confirmen que hi ha una elit -a esquerra i dreta- que vol, costi el que costi, mantenir l’estatus actual. Perquè, just d’això es tracta:    la capacitat transformadora en la creació d’un Estat independent supera en molt el fet estructural de disposar d’un ens polític nou. En realitat, es tracta  del model -a totes llums injust- que el Poder vol perpetuar com sigui a costa d’impedir l’evolució natural de les idees i, no cal pas dir, posant bastons a les rodes del canvi que s’albira.

Sovint es diu que els polítics han cedit el poder a l’economia, però no és pas veritat; la pèrdua de sobirania és un consens entre forces polítiques i forces econòmiques. No és cap teoria de la conspiració. El Consens de Washington o Maastricht poden quedar lluny, però no tant com per esborrar -si hom en vol ésser conscient- la seva empremta en la dessocialització de la política per obra    i gràcia dels seus màxims responsables. Al respecte dues dades: la derogació de la Llei Glass-Steagall (mesura de desregulació que posà fi a la separació entre la banca comercial i la banca d’inversió) fou votada majoritàriament pel Congrés nord-americà (cosa política) durant el segon mandat de Bill Clinton; l’altre: l’objectiu d’arrancar de l’hàbitat col·lectiu a la classe mitjana amb la intenció de vincular-la íntimament a la propietat privada mitjançant el mercat hipotecari fou una decisió política que ha portat Europa a l’atzucac socioeconòmic actual. 

Recuperar la sobirania té, en  el seu sentit més pregó, la responsabilitat d’ésser conscients i d’anar més enllà de la Pregunta i, d’aquesta manera, preguntar-nos pel futur del nostre poble i, com això, pot ajudar a erigir un nou ordre més just i solidari en el concert de les nacions. L’oportunitat és única: dialogar cadascú  de nosaltres amb altres ciutadans i, és clar, amb nosaltres mateixos, a fi de re-conèixer quines són les possibilitats reals de transformació social. Convertir el procés en una gegantina Àgora, més enllà de l’opinió preconcebuda, obre les portes a una dimensió que, ho ignorem, té la capacitat d’influir en la història immediata, sempre que no ens conformem amb el rol de ciutadà passiu, a priori dissenyat per un Poder que, ara per ara, ens esclafa sense contemplació. El país que tots volem dependrà, en part, de la capacitat d’interrogar-nos i si, en el fons del nostre cor, volem apostar per una societat més equitativa.