“La natura/ diligent ens procura/ una bèstia/ per a cada molèstia. Si a les fosques/ ja no piquen les mosques,/ hi ha els mosquits,/ que treballen de nits”, deia el gran poeta vallesà Pere Quart (Joan Oliver) en el seu “Bestiari” (1937). I sí, efectivament, resulta del tot educatiu comprovar que l’adaptació és una capacitat que esdevé constant en tota mena de fauna. A cada situació hi trobem qui en treu petroli, per poc favorables que siguin, aparentment, les circumstàncies. És per això que cal concloure que el món, les circumstàncies, no s’adapten a nosaltres i som nosaltres que tenim el deure moral d’adaptar-nos-hi. Sense matisos.
Això sempre ve a tomb, però ara, en circumstàncies procongressuals, aquesta capacitat d’adaptar-nos encara té més vigència. Hi ha qui diu que (sic.) “el país està trist”, o “desmoralizat”, que aquest o aquell partit “ha perdut el nord”, etc. Efectivament, els humans tenim tendència a barrejar les nostres apreciacions amb la realitat i, creieu-me, la realitat no està ni trista, ni contenta. La realitat és, en present.
Així, capaços com som de projectar els nostres estats d’ànim i dir, planament, que “fa un dia trist” (donant a entendre que la poca lluminositat diürna ens provoca sentiments de tancament), també ens resulta ben poc complicat de dir que “si el país això o allò”. Com si el dia fos, realment, trist. Com si el país, la realitat, s’adonés de les nostres misèries. És clar, per molt compartides que puguin ser aquestes misèries, ens cal dir que són nostres, personals. I que, desgraciadament, només nosaltres podem capgirar-les i convertir-les en altres sensacions contraposades.
Només assumint aquesta falsa humanització de les coses, d’entendre la realitat, podem ser capaços d’actuar, de comunicar. Assumint que “a les fosques ja no piquen les mosques”, podem preveure que, tot i això, “hi ha els mosquits, que treballen de nits”. I posar una malla a la finestra prou fina, I que no puguin entrar a casa nostra per despertar-nos a mitjanit amb el seu brunzir fiblant, agut i feridor. Només assumint, si és el cas, que ens entristeix “no sé què” podem ser capaços de sobreposar-nos-hi.
Entendre i comunicar són valors de gran trascendència en el desenvolupament humà. I tots dos impulsos tenen un rang d’aplicació divers. Aquestes dues fases del coneixement humà ens fan servei, justament, a l’hora d’actuar sobre diferents estrats de la realitat: com més complex és el que cal entendre o menys intel·ligible per la resta d’humans és el que volem comunicar, serà superior el grau de sofisticació de la forma de coneixement que utilitzem. Vull dir que la ciència ens permet, amb un sentit comú més o menys bàsic, entendre i comunicar fets com la caiguda d’un llamp o la composició d’una mol·lècula.
D’altra banda, entendre i comunicar un estat d’ànim, l’alegria un enamorament o la incertesa d’un procés de canvi, no s’engalza en cap fòrmula que puguem entendre o comunicar per analogia amb altres experiències que tinguem (o que hagin tingut altres humans), perquè els factors que hi intervenen són inintel·ligibles per qualsevol humà. I en canvi, l’alegria o la incertesa són realitats ben clares per qui les pateix (o gaudeix!), encara que són difícils d’entendre per l’altra gent, i poc més que incomunicables per qui n’és protagonista.
Diguem que, si això fos així, la ciència seria una forma de coneixement que serveix per copsar i, si és el cas, intervenir sobre fets d’una complexitat limitada, que es poden entendre aplicant uns coneixements previs pautats, avaluables i repetibles. De l’universal cap al que és individual. L’art, en canvi, seria la forma de coneixement que permet d’entendre i comunicar realitats poc o gens intel·ligibles. Del que és individual cap al que pot (vol?) esdevenir universal.
Així doncs, potser només entenent la política com a art, ens podem adaptar a la realitat.
