dissabte, 18 agost 2018

Bernat Pegueroles: “L’empresonament és un càstig a la família i a tot l’independentisme”

|

Carme Forcadell fa quatre mesos que està empresonada, primer a la presó d’Alcalá-Meco a Madrid i des del 4 de juliol a Catalunya, on va estar a la presó de Puig de les Basses a Figueres fins al seu trasllat al centre de El Catllar al Tarragonès. Publiquem aquesta entrevista amb el marit de l’expresidenta del Parlament, Bernat Pegueroles, que forma part del reportatge Cap dona en l’oblit: Per què no es parla de les preses polítiques i les exiliades? de Revista Mirall. Aquesta entrevista, i totes les que apareixen en aquest reportatge, es van fer durant els mesos de març a juny del 2018.

 

Publicitat

Quan la Carme Forcadell va marxar a Madrid a declarar, s’esperava entrar a la presó?

Vam portar una bossa amb roba. Vam carregar per si de cas. Quan va entrar la primera vegada, la companya de cel·la li va dir que el fardell de la roba de llit l’havien preparat al matí, abans que entrés. És tot una comèdia. Ja sabien que venia a dormir.

Creus que el fet que Marta Rovira decidís marxar a l’exili els va poder afectar?

Penso que no ha afectat això. Estava tot preparat. Estigués o no estigués la Marta Rovira.

Com està la Carme?

No té resposta aquesta pregunta. Està bé de salut, està ben cuidada però està tancada. Hi ha dies que està trista, hi ha dies que està més animada. Quan la vas a veure et fa bona cara però no sé si aguanta i quan marxem cau o encara continua com l’hem deixat. Però ella és forta.

Trobo a faltar de la Carme la il·lusió de veure el nét i els fills

Que és el que més troba a faltar la Carme?

Li fa il·lusió veure el nét i els fills.

I vosaltres, com esteu?

Doncs igual. A estones. Quan veus una notícia bona te n’alegres i quan no doncs…és complicat. Ella està bé de salut i les internes la tracten amb respecte. Inclús els vigilants les tracten molt bé. Però estan 15-16 hores tancades i ella que no parava a casa ni 5 minuts… D’una vida que no pares ni un moment i, de cop, et tanquen i has de fer cua per dinar, per sopar, per esmorzar, per parlar per telèfon… I ella odia les cues, sempre me les tocava fer a mi.

L’ajuda està acompanyada de la Dolors?

Sí. Ara estan cada una a una cel·la. Abans estaven molt estretes. L’habitació era de 8 metres quadrats. Hi havia dues lliteres, un vàter i una dutxa. No tenien portes. També hi havia una estanteria per posar coses amb dos prestatges, a compartir, és clar. I ja està. Això és tot.

Amb les altres internes s’hi porta bé?

Tenen una relació de respecte. Són noies de 25 a 30 anys. Elles són les més grans. Les veuen com a “riques” i diuen que totes es volen fer amigues seves. Està a un grup que es diu de respecte. Són unes 90, en total.

Creus que se’n parla poc de les preses?

Sí, se’n parla menys. Pot ser perquè són dones, no ho sé. De la Meritxell Serret tampoc se’n parla tant. Abans quan era fora, anar amb ella era un no parar, no arribàvem mai als llocs, la parava tothom pel carrer i li deien coses. Ara, qui em coneix, em para i la pregunta de sempre és: Com està ella?

Avui hi has parlat?

Sí, hem parlat perquè he d’anar a un acte i li he comentat si em vol enviar un escrit per llegir-lo. Sóc com l’enllaç.

Bernat Pegueroles conversa amb l'Alba Garcia
Bernat Pegueroles conversa amb l’Alba Garcia

Com són aquestes comunicacions telefòniques?

Jo he d’esperar que ella em truqui. Si no contestes i salta el contestador, elles perden la trucada, i per tant, una oportunitat de parlar. Són 10 trucades a la setmana, 50 minuts en total. Per exemple, si li he de dir alguna cosa i passen 5 minuts i no li he pogut dir o no ho he recordat, m’he d’esperar fins l’endemà, suposant que em truqui, perquè de vegades, no va la cabina o hi ha molta cua i passa l’hora de trucar. Aleshores, has de fer un conveni: primer ens diem el més important i després parlem del que sigui. Jo tinc una llibreta i m’apunto les coses que li he de dir. I tot i això, a vegades me n’oblido.

I si necessita alguna cosa?

Quan em diu que vol alguna cosa m’ho apunto i li porto en el pròxim paquet. Podem fer dues bosses al mes de 5 kg: roba, revistes i sabates. Res més. Fotos també poden passar. I el tema dels segells, ara ho han canviat i en podem donar cinc.

Són molt rígides les normes de la presó?

Hi ha coses que són absurdes però són les normes. Li volia portar unes pinces pel cabell i no me les van deixar entrar. Arracades tampoc pots perquè diuen que potser les roben. Vaig portar un despertador i com que era digital tampoc. És molt emprenyador. Però és pitjor que les tanquin tantes hores a la cel·la. Tenim un altre problema, el dimecres que ve tenim un vis-a-vis amb la família de dues hores. Anem els meus fills, la meva nora i jo. Però com no estan casats, ella no pot entrar. La Carme ha demanat permís per triplicat perquè entri també. Però l’hem hagut d’apuntar com a amiga.

Com dius, està moltes hores tancades a la cel·la. Fa alguna activitat a la presó?

Sí, ella vol fer coses per a passar les hores. Ara fa aeròbic. I ha demanat fer màquines. Però les peticions s’han de fer per triplicat. En paper de calca de colors i a mà. Un procés molt rudimentari. Ho vol fer per a cansar-se i poder dormir. També ha provat de fer angles però el nivell és molt baix.

Reben moltes cartes?

Unes 100 cartes cada dia. A casa tinc quatre capses grosses amb les que ja ha llegit. Me les emporto perquè no li caben a la cel·la.

No sabem quan acabarà tot això. No hi ha indici de res. Això és un càstig, no la llei. Jo he vist totes les coses que imputen a la meva dona i no són veritat

Us ha ajudat tenir relació amb els familiars dels altres presos?

Si, clar. M’ajuden molt. També ajuden molt les aportacions de la gent perquè el viatge és molt costós. Imagina’t si ho fas cada setmana! Estàs tot el dia voltant per estar 40 minuts al vidre. Fas allò de la mà al vidre i ja està. És que està molt lluny. Fan el que volen. És un càstig a la família i a tot l’independentisme.

Creus que la gent manté el pols al carrer?

La gent crec que surt molt al carrer. És d’admirar. Surten i defensen això. El fotut és que no sabem quan acabarà tot això. No hi ha indici de res. Això és un càstig, no la llei. Jo he vist totes les coses que imputen a la meva dona i no són veritat. Si Alemanya no extradeix Puigdemont, serà un cop fort. No vull pensar que hi estaran anys allà. Però al fons és possible.

Publicitat

Seguiu-nos a:

Més llegits

Segueix-nos a

128 Seguir
53,058 Seguir