Dimarts, 18 Desembre 2018

Bandera Roja, cinquanta anys després

Jordi Borja repassa la història de l’organització política clandestina

|

La lluita política a finals dels anys seixanta va estar marcada per Bandera Roja, una organització d’esquerres antifranquista, nascuda la tardor de 1968, amb gent procedent del PSUC, de la universitat i dels sindicats estudiantils, que en poc temps va ampliar els fronts de lluita de la Universitat a Ensenyament, a les fàbriques i els barris. Eren anys en què el Govern franquista reprimia el moviment obrer, la Nova Cançó i el sindicalisme universitari. Els discursos de Franco i de Carrero Blanco eren tan sinistres com els dels anys quaranta i cinquanta, però la gent jove més que por sentien fàstic, només podien «mirar amb ira el passat», i van veure que hi havia un espai polític disponible, uns espais socials en els quals lluitar.

Bandera Roja va arribar a ser, deixant de banda el PSUC, l’organització política clandestina amb més militants, uns cinc-cents, i un entorn força nombrós. Amb els anys ha estat el primer espai de socialització política d’una pila de noms que després han tingut certa influència.

   

En paraules de Jordi Borja, urbanista i professor emèrit de la Universitat Oberta de Catalunya, va formar part del nucli fundacional del partit «Això és un record. El record de Bandera Roja, de 1968 a 1974. I també el record del PSUC, quan em vaig trobar al marge del partit el 1965 i en el retorn el 1974. No és una autobiografia, ni són unes memòries, o una mica sí. No és un treball acadèmic propi de la historiografia ni una posició política partidària. És una interpretació política subjectiva de tal com ho vaig viure i com ara ho revisc.»

Bandera Roja. 1968-1974. Del maig del 68 a l’inici de la transició. Jordi Borja. Edicions 62. 136 pàgines, 17,50 €

Seguiu-nos a:

EDITORIAL

OPINIÓ

Més llegits

Segueix-nos a

471 Seguir
59,031 Seguir