Divendres, 22 Març 2019

21-F: Quan comença l’autocrítica?

  • 22
  •  
  •  
  •  
  •   

La jornada de vaga d’ahir no fou un èxit, com ja sospitaven les entitats organitzadores. La magnitud del drama del 21 de febrer és que l’objectiu final ja era dissimular la manca de seguiment, una altra fita que tampoc es va aconseguir. A poc a poc es van complint les previsions més pessimistes -realistes (?)- sobre una mobilització popular que va a la baixa. És la suma de manca de lideratge, propostes sense objectius específics i gestos -polítics- que no donen veracitat a la convocatòria.

De la mateixa manera que en la prèvia a les eleccions del 21-D els partits, el primer fou ERC, reclamaven fer un exercici d’autocrítica, és pertinent que l’independentisme social comenci a fer autocrítica i abandoni les expressions prefabricades que exalten un suposat èxit de convocatòria. El republicanisme està punxant, salva els mobles com pot, i com més tard es desperti de la satisfacció d’una fotografia que fa patxoca o de places plenes amb els carrers buits més tard començarà a fer efectiva una estratègia que interpel·li els espais que el 3 d’octubre del 2017 van paralitzar el país.

La vaga d’ahir no era creïble ni concreta, la mobilització de dissabte passat confusa i la concentració que es prepara a Madrid per al 16 de març és, avui dia, un maldecap majúscul per als organitzadors. Alguns dels quals, per cert, ja ha sondejat la possibilitat de desconvocar-la. Una idea que no acabarà prosperant perquè suspendre una convocatòria és admetre un fracàs.

És cert que venim d’unes mobilitzacions massives amb milions de persones, i que això és excepcional i, per tant, incomparable. Però és un fet que totes les expressions populars concretaven uns objectius que tenien traducció política, i hi havia una connivència entre la societat civil, els partits i les institucions del republicanisme polític que garantia l’èxit.

Ja no és un debat sobre la unitat, ni molt menys la uniformitat. Hi ha un problema de coordinació i credibilitat molt greu que ahir va il·lustrar molt bé el president legítim, Carles Puigdemont, quan per primera vegada des del seu compte de Twitter va fer una crida a la mobilització permanent. Mai abans s’havia expressat en aquests termes, i va escollir el pitjor moment. No hi ha un context favorable a la mobilització massiva ni, molt menys, permanent. Sobretot quan figures com Xavier Vendrell menystenen la capacitat de resistència de la mateixa manera que ho fa l’executor del 155: “Amb la sentència hi haurà una setmana d’embolic, si és que arriba a una setmana, i després tothom a treballar. Com sempre”.

L’esperit del 3-O, i les mobilitzacions massives i efectives només tornaran si les entitats i les direccions independentistes donen credibilitat a la concentració. És molt difícil cridar a una vaga general i que aquesta triomfi si no hi ha cap indici que faci pensar que el camí cap a la República avança. No serveix de res el suport de l’executiu català si els Mossos surten a carregar. Potser, només potser, el primer pas per començar a recuperar la confiança perduda és que els partits republicans no perdin el temps intentant justificar la seva participació en les eleccions generals i diguin que la seva presència allà és instrumental per representar el mandat democràtic de l’1 d’octubre: defensar del dret a l’autodeterminació i exercici d’aquest. Hi ha molt camí per recórrer.

És moment de canviar la dinàmica i recuperar la determinació dels mesos de setembre i octubre del 2017.


  • 22
  •  
  •  
  •  
  •