Dimarts, 17 de Setembre de 2019 - Edició 418
La República

21-D: Sort dels CDRs

Òmnium Cultural ha muntat una festa amb un títol que fregava l’insult (Consell popular de ministres) amb xerrameca, folklore i música. L’ANC va convocar tard i malament una “marxa tranquil·la” […]

Gerard Sesé
Gerard Sesé 21/12/2018
Un CDR i un manifestant discutint què fer el 21-D/ Marina Bou

Òmnium Cultural ha muntat una festa amb un títol que fregava l’insult (Consell popular de ministres) amb xerrameca, folklore i música. L’ANC va convocar tard i malament una “marxa tranquil·la” cap a Barcelona que no ha tingut cap efecte real sobre les protestes per la presència del Consejo de Ministros a Barcelona. Bé! Potser sí n’ha tingut una: que la Llotja de Mar estigués més buida del que tocava. ERC i PDeCAT han desaparegut els dies previs a la jornada d’avui i el Govern s’ha comportat com una colònia al servei de la metròpoli.

L’única mostra real de rebuig i enuig per la presència del president espanyol i els seus ministres al Principat, un any després de les eleccions del 21-D sota el cop d’Estat del 155 i amb independentistes a presó i a l’exili, han estat els CDRs.

Els CDRs no són violents, són combatius i contundents. Els CDRs no actuen de manera unilateral, saben escoltar i dialogar (i ara us explicaré perquè). Els CDRs no són uns guerrillers sinó que són l’expressió de la ràbia d’una joventut amb molt potencial, preparada i competent que veu que el seu futur és negre si es desenvolupa dins d’Espanya. Un jovent que potser haurà de marxar del seu país, que ha de sobreviure amb feines precàries i que no es pot emancipar. Els CDRs són persones que enraonen, que hi toquen, no són uns eixelebrats. Els CDRs són l’esperit batallador que practica la resistència pacífica i que necessita tapar-se la cara per evitar les conseqüències d’un Estat repressor que ha demostrat ser capaç de tot. Els CDRs són el desafiament que tota revolució necessita per a prosperar. Els CDRs són l’espurna que necessita el procés per a esclatar cap a la victòria. Els CDRs són persones humanes disposades a sacrificar-se per a la llibertat d’aquest país.

I avui, els CDRs avui s’han trobat sols.

I dic que els CDRs escolten i dialoguen perquè he viscut en primera persona el debat que manté l’independentisme a peu de carrer: si lliri a la mà o accions més contundents (sempre no-violentes). Al migdia, entre la Barceloneta i Pla de Palau, els CDRs han tombat containers i s’han dirigit cap al cordó policial, la seva intenció era bloquejar la sortida dels ministres. De seguida altres manifestants amb la cara descoberta, que potser també formen part d’un CDR, han fet una barrera humana davant els CDRs per a evitar la confrontació amb els Mossos.

Jo observava la situació amb el cor dividit. No podem servir a l’unionisme la imatge que volen: un grup d’encaputxats fent desordes públics, perquè al cap i a la fi, són això. Però per altra banda, els sopars grocs, les estelades al balcó i els llacets a la solapa ja han demostrat que de poc serveixen.

La tensió ha anat en augment i quasi hi ha algun enfrontament físic. Però els CDRs han escoltat, s’han resignat i lluny d’imposar la seva intenció de forçar una càrrega dels Mossos, han marxat.

I sort d’ells aquest 21-D, perquè hi haurà qui avui dirà que ha faltat contundència en les protestes. Però aquests són els que avui han anat a treballar o s’ho han mirat tot des del sofà. Insisteixo: sort avui dels CDRs que mínimament han incomodat l’Estat que ha campat per Catalunya com a cal sogre.

És evident que ens cal un nou 1-O com el del 2017 que va fer que tota la societat anés a una. Que joves i àvies estiguessin disposats a posar el cos per a defensar la llibertat. I no podem tardar massa en trobar aquesta data. Potser les sentències als presos polítics? Les eleccions municipals i europees? No tinc la resposta.

Relacionats